La princeseta perduda – part 1
Hi havia una vegada en un món molt llunyà, tant, que cap ésser humà ha arribat mai a posar el peu en aquell indret, una princeseta que estava perduda a la part més fosca d’una gran masmorra plena d’arbres i plantes, de terra fèrtil i amb rierols, però també una masmorra tancada per enormes parets de roques infinitament altes i amples. Un bosc laberíntic tancat dins d’una gran sala.
Feia anys que voltava dins de la gran sala fosca, enmig d’arbres i plantes que s’enfilaven i tapaven tota possible visió. La princeseta aprofitava els fruits de les plantes per alimentar-se i seguir buscant la sortida, havia ja après a sobreviure en aquella selva buida de gent i plena de branques, entre la immensitat de la sala, i distingia la durada del dia per una immensa escletxa al sostre de la masmorra, possiblement situada al centre, un forat per on la llum del sol il·luminava el gris fosc de la sala i l’agressiu verd de la flora. Anys feia que la princeseta deambulava perduda, anys feia que intentava sortir-ne i, si molts cops escoltava una lleu veu a l’horitzó, a les setmanes posteriors desapareixia i tornava a estar envoltada de soledat i de l’etern silenci.
Tant de temps que no portava el compte de quan el gran monstre fosc l’havia tancada i l’havia condemnada a vagarejar entre la seva pròpia foscor. Una vegada havia intentat enfilar-se a través dels arbres per accedir a la gran escletxa que il·luminava la sala però els esforços eren en vans ja que quan arribava a la major altura les plantes dansaven rítmicament per tapar l’enorme escletxa i la foscor devorava la sala i només tenia l’alternativa de retornar al lloc inicial.
Després de molts anys d’intentar trobar la sortida, la princeseta va desistir la recerca i es va recloure còmodament al costat d’un rierol, va crear una senzilla llar feta de branquillons i fulles i va viure entorn a les poques comoditats de d’indret. Poc recordava aleshores la seva estància al gran palau, dels servents i el menjar calent, ni la brisa del vent matinal que l’acariciava la pell ni l’olor d’una llar de foc calenta. Els pocs records que li quedaven de la seva família eren breus instants que deambulaven a la ment de la princeseta, efímeres sensacions que s’esfumaven i que, per algun motiu, es resistien a ser oblidades.
