Quan el sol es mou
corres la cortina per no mirar,
com brilla, com il·lumina un desti,
que no es el teu.

Et quedes a casa
no mires el sol.
La terra li brinda una copa
i el mar li balla una canço.

Tanques els ulls i el notes,
presencia inerta que canta.
Corres la cortina, pero espies
la llum no entra dins la casa.

Quan el sol es mou
tanques la cortina per no brillar,
sembla que t’il·lumini amb esperança
i deixes escapar

Amb freda enyorança….

… agafes la llagrima amb la ma
i la poses a la butxaca.
Ara no tens temps de plorar
doncs el sol es tapa.

Quan el sol es mou
corres la cortina per no mirar
i sense mirada t’imagines
com brilla sobre la mar.

Sense esma, t’animes
perque les llagrimes que has guardat
tot ell les il·lumina,
fent-les brollar de bellesa fina.

Quan el sol es mou,
tanques la cortina per no mirar
despres espies si marxa
pero ell no se’n vol anar.

En silenci, et segueix
I aquest vell cor s’il·lumina.
La foscor desapareix
Il·luminant el balco de la cortina.

Que la cortina es transparent,
que la cortina es oberta.
Encara que un no ho cregui,
sempre il·lumina.

Es troba a l’Àfrica, sobre les espatlles d’un bípede rinoceront que li està preguntant si sap el seu idioma. Parlen el mateix idioma i es qüestiona si és ell qui ha set coronat per un bilingüisme animal o ha estat, curiosament, el rinoceront qui compren les llengües humanes. Mira el seu cos i observa que és un ocell, s’espanta i fuig al vol.

Veu un òvul de lluny, tot i no tenir ulls, i es qüestiona la capacitat d’observar, encara que sigui fosc. Com a espermatozoide entén que només té un objectiu a la vida i es pregunta com un ésser tant diminut és conscient de la seva existència. Arriba a l’òvul però el seu company entra primer. Merda, ara deixaré d’existir, pensa.

Vestit de jutge. Tothom espera la sentència, una sentència que ha de decidir en segons i que desconeix completament. Com jutjar quelcom que un desconeix… Dins el fort silenci de la sala de la gent que espera el veredicte, l’estómac emet un grunyit so, que li diu: Dóna’m menjar. L’estómac es menja el veredicte i jutge satisfet.

Un plat de macarrons, però no és el plat és el macarró de l’esquerra. Està esquivant la forquilla de la criatura que la vol punxar. Zas zas zas. Els àgils moviments del macarró el fan creure que pot ser un macarra bo i per ajudar al creixement de la humanitat es deixa menjar i, així, subministrar a la criatura els aliments adequats per convertir-se en un jove fort i talentós.

Queden trenta segons perquè el meu corpulent timbre despertí a aquell que està dormint. Una mà s’apropa i m’enfronto a ella valentament. L’esquivo cap a la dreta, ara cap a l’esquerra. Saltet endarrere. El meu cos s’omple de força i exploto amb el fort ressò d’una alarma molesta. Qui està dormint es desperta, qui es desperta fa molt mala cara. Benvinguts a un nou matí, ara jo ja puc tornar a dormir.

Feia anys que voltava dins de la gran sala fosca, enmig d’arbres i plantes que s’enfilaven i tapaven tota possible visió. La princeseta aprofitava els fruits de les plantes per alimentar-se i seguir buscant la sortida, havia ja après a sobreviure en aquella selva buida de gent i plena de branques, entre la immensitat de la sala, i distingia la durada del dia per una immensa escletxa al sostre de la masmorra, possiblement situada al centre, un forat per on la llum del sol il·luminava el gris fosc de la sala i l’agressiu verd de la flora. Anys feia que la princeseta deambulava perduda, anys feia que intentava sortir-ne i, si molts cops escoltava una lleu veu a l’horitzó, a les setmanes posteriors desapareixia i tornava a estar envoltada de soledat i de l’etern silenci.

Tant de temps que no portava el compte de quan el gran monstre fosc l’havia tancada i l’havia condemnada a vagarejar entre la seva pròpia foscor. Una vegada havia intentat enfilar-se a través dels arbres per accedir a la gran escletxa que il·luminava la sala però els esforços eren en vans ja que quan arribava a la major altura les plantes dansaven rítmicament per tapar l’enorme escletxa i la foscor devorava la sala i només tenia l’alternativa de retornar al lloc inicial.

Després de molts anys d’intentar trobar la sortida, la princeseta va desistir la recerca i es va recloure còmodament al costat d’un rierol, va crear una senzilla llar feta de branquillons i fulles i va viure entorn a les poques comoditats de d’indret. Poc recordava aleshores la seva estància al gran palau, dels servents i el menjar calent, ni la brisa del vent matinal que l’acariciava la pell ni l’olor d’una llar de foc calenta. Els pocs records que li quedaven de la seva família eren breus instants que deambulaven a la ment de la princeseta, efímeres sensacions que s’esfumaven i que, per algun motiu, es resistien a ser oblidades.

Fue entonces, después de escuchar los horóscopos del día de un horroroso martes a las tres de la madrugada, cuando una famosa danzadora, una chica de pelo rubio, ojos enamoradizos, carácter afable y bello rostro, escuchó la leyenda e interesada buscó como conseguir los pasos de baile para hacer realidad su sueño: enamorarse. Porque a pesar de ser bella y hermosa, de tener amantes, novios y ligues nocturnos, nunca se había enamorado.

Obtuvo los pasos de baile y las partituras. El baile era compuesto en dos. En el centro los bailarines que danzaban independientes al resto de otras parejas procedentes de distintos países y continentes, situada alrededor, en un círculo, de los protagonistas. Comunicó a su amigo sobre el hechizo. Él era escéptico en absurdas leyendas mágicas y tampoco le interesaba enamorarse, él ya la amaba ella no lo sabía.

Prepararon la danza con mucho esfuerzo, recorrieron el mundo para seleccionar parejas bailarinas y ensayaron para el baile con el pretexto de hacer una función en el centro de la plaza. La danza fluyó y en su perfecta realización y una enorme diosa apareció en medio de la pareja central. Algunos de los bailarines extras huyeron al ver a la gran diosa, otros curiosos se quedaron y algunos solo esperaban cobrar su dinero por haber bailado y luego irse. La señora diosa, una horrorosa mujer que parecía una imagen de Marilyn Monroe dibujada por Disney, de ojos saltones, labios mohosos, nariz respingona y la mirada de aquellas personas que parecen haberlo escuchado todo y no haber oído nada. La señora, les explicó los pros y los contras del hechizo, especialmente los contras puesto que había recibido muchas denuncias de hechizos que aunque tuvieron el mejor efecto, a largo plazo los consumidores no quedaban satisfechos. La pareja aceptó el trato y, por lo tanto quedaron eternamente enamorados.

Pasaron días, meses y años. La pareja era feliz. Ella conoció el sentimiento del amor en su corazón; él lo siguió conociendo, ahora más profundamente. Todo era espectacular, las luces eran rosas, los pájaros eran lindos y etcéteras. Se querían y el mundo dejaba de dar vueltas para que los amantes vivieran unidos, fornicaban, comían y dormían. Solo hacían eso porqué con el dinero de ambos se podían costear toda la eternidad o, al menos, eso creían.

Todo iba fantasticamente hasta que uno de los dos se le ocurrió salir de la casa donde ambos estaban encerrados. Quién sabe qué se le paso a él por la cabeza pero después de salir de la sala le entró una sensación de bienestar y, a la vez, de falta de posesión y de control sobre ella, puesto que desconocía que haría ella si él se marchaba. Sus fantasías le inundaban de un inexistente miedo. Cuando más lejos salía de la casa mas pensaba que ella huiría, se iría o le dejaría. No confiaba en ella, al fin y al cabo, él sabía que ella siempre había tenido muchos amantes. Su miedo se convirtió en rabia que se convirtió en angustia que se convirtió en odio y volvía, otra vez con el miedo. Él quería salir pero estaba atado.

Ella, en cambio, cuando él se marchaba, creía envejecerse más rápido, se veía fea, abandonada. Su luz se apagaba, lentamente. Creía que él se marcharía y no volvería a venir jamás y entonces una gran soledad le envenenaba el cuerpo, aunque entendía que él necesitaba su libertad. Tenía miedo al abandono.

Pero ambos se querían y mucho. Tanto era el poder del amor que querían pertenecerse y empezaron a comerse entre sí. Ahora un poco de pierna, ahora el hígado. Eso sí, con salsas sabrosonas de Gallina Blanca para condimentar. De este modo los amantes se quedaron solo con sus huesos.

Al cabo de un tiempo, decidieron que estaban hartos de estar juntos, aunque se quisieran. El dinero para vivir se había agotado y la emoción de estar encerrados fornicando todo el día se había deteriorado. Querían desenamorarse.

Contrataron, otra vez, a bailarines y volvió a aparecer la diosa, siempre con el mismo rostro. Los dos amantes esqueléticos pidieron el desamor y ella indignada les hizo recordar sus anteriores advertencias y les dijo que tenían solo dos opciones: seguir enamorados y mantener la vida o desenamorarse y obtener la muerte, porque los muy idiotas habían devorado de amor sus cuerpos.

Fue así, cuando el amante dejó caer rápidamente la elección de la muerte porque una eternidad era demasiado. Ella, en cambio, miró con desilusión y le preguntó porqué. Entonces discutieron largo rato mientras la diosa se tomaba el cóctel en el bar de la plaza. Él explicó a la esquelética chica que no podía soportar cada palabra, ni mirada pero tampoco podía abandonarla porque estaba enamorado. Ella permaneció en silencio, entre la tristeza y la impotencia, y le pidió a la diosa des-hechizarlos y darles muerte porque prefería la muerte a un corazón roto.

La diosa les concedió el deseo y aquel par de esqueletos que habían hablado, bailado y fornicado juntos se abrazaron con tristeza y fuerza durante largo rato (exactamente media hora) para caer después inertes en el centro de la plaza. Poco a poco, los cotillas de la plaza se fueron marchando hasta dejar la plaza vacía y la luz del sol se dejo caer hasta hacerse de noche.

JUDIT porta unes ulleres de sol i el cabell recollit en un monyo. Està estirada a una tumbona de virolats colors, pren el sol, sense la part superior del biquini. Ensenya els pits. Escolta la cançó de Mina, TINTARELLA DI LUNA, en un radiocassete que té situat al costat. Agafa una cigarreta i l’encén.

MARTÍ (off)

Judith! Que fas per aquí fent topless! Sabies que quedes molt bé? Hauries d’anar així pel carrer!

Martí està en un balcó d’un edifici a l’altra banda de la terrassa. Se’l veu petit, des de lluny.

JUDIT

Gracies Martí! Tan sols prenc el sol a la terrassa, és quelcom que la gent fa molt sovint quan es vol quedar morena. I la teva novia?

MARTÍ

Aquí al darrere. Va vine!

JUDIT

Que pasa, que no te personalitat la teva novia, és com un gos, fa tot el que li dius, oi que si?

MARTÍ

Es clar que sí, així ha de ser una novia, Mira. Cris! Vine! Va ràpid! Vine aquí!

CRISTINA surt pel balcó, es col·loca al costat de Martí amb parsimònia.

CRISTINA

Que vols…

MARTÍ

Fes guau, guau

CRISTINA (mirant a Martí)

Guau, guau

Judith es posa la part superior del biguini, s’aixeca de la tumbona i s’apropa a la barana de la terrassa.

JUDIT

Cris, jo si fos de tu ja li hauria trencat la cara al teu xicot, et falta el respecte. Realment vols ser una persona que fa tot el que li diuen, sense personalitat?

CRISTINA

No ho se, suposo que sí.

MARTÍ

Veus com li agrada! Apa, ara dona’m la poteta

CRISTINA s’ajup i allarga el braç per donar-li la mà. Martí l’agafa i la sacseja suaument amunt i avall, dues vegades, com si acceptés la seva fidelitat.

MARTÍ

Va vinga! Ara,… Ara, salta pel balcó!

Cristina salta pel balcó. Al cap d’uns segons s’escolta un PLAFF.

MARTÍ

Veus, com sempre em fa cas?

JUDIT

Doncs em sembla molt que te n’hauràs de buscar una altra perquè, no se si ho saps, però vius en un quart pis i… crec que hauries de trucar l’ambulància, com a mínim…

MARTÍ

Neee, tan sols seran unes rascadetes de no res. Cris estàs bé?

CRISTINA (off llunyà, de poc convenciment)

Sí!

MARTÍ

Va vinga, torna a pujar!

JUDIT

M’encanta que sigueu una parella tan ben avinguda, però no feia falta que tota la comunitat s’entrés que estic fent topless, Martí!

MARTÍ

Pero ben contents que estaran si et veuen els pits!

JUDIT

Gràcies Martí!

MARTÍ

Ei, que me n’haig d’anar! Vagi bé!

Judith torna a treure’s la part superior del biquini i torna a escoltar la cançó de Mina, TINTARELLA DI LUNA.

FI

La cambrera serveix a la senyora mentre ella manté les cames creuades i s’encén un cigarret de mala gana, del nervi de treballar tot el dia, se li escapa el platet de cobrar els diners i el paperet de la factura surt voleiant a causa del vent, corre darrera d’ell una bona estona fins atrapar-lo i, llavors, recull el platet del terra, objecte que al mateix temps ha caigut rodolant fins als peus de la senyora i que ella, sense ni immutar-se, ha seguit intentant encendre el cigarret que, pel mateix efecte del vent, ha estat en va. La cambrera se n’anava sense cobrar i senyora la crida, altra vegada, i aquesta vegada enfadada, per pagar-la. Afortunadament, la senyora li dóna just, el que li provoca un lleuger somriure a la cambrera ja que no ha de desplaçar-se per retornar-li el canvi.

Quan la cambrera marxa la senyora truca a la seva amiga: Oye, si, perdona que la camarera se iba con mi almuerzo. Sí es un poco tontita, se le ha caído el platito, sí, el plato ése de cobrar y le ha salido volando el papel y la muy imbecil ha ido corriendo detrás… jajaajaj… sí, oh, espera, espera, después casi se olvida de cobrármelo. Encima, la he tenido que avisar! No, no me gustan los simpa, no soy de ésas. Sí, claro, por esto está aquí y no en otro sitio… Pero hija mia! Si está en el curro que curre y no se lo pase atontada. Cuando se está en el trabajo se trabaja, coño, que por eso te pagan. ¿No? Con la cantidad de gente que necesita trabajo y contratan a mas vagos. Sí, claro… Bueno, lo que te decía, estoy tan cansada chica! Me he comprado unos pantalones y me he probado una falta muy chula pero no me quedaba bien del culo, ya se sabe lo que toca, el gimnasio… jajaja…

La senyora s’acaba el cafè i el croissant, quan ha penjat el telèfon, i se’n va. Al plat les puntetes i les engrunes del croisant desfilen repartides irregularment per tota la taula. També dos petits tovallons arrugats i bruts de paper cobren vida pel vent. La cambrera s’apropa a la taula, en recull la porqueria, passa un drap humit i l’enllesteix pel pròxim client. Ja està a punt de travessar la porta del bar quan un senyor vestit de frac, la crida: ¡Señorita, señorita! ¿Me puede traer un cafè?

Una pela de préssec que pot ser ben menjada però ella treu, lentament, i li encanta fer-ho, no perquè el tacte de la pela li desagrada sinó perquè la commoció quan l’assaboreix, quan frega la superfície a la seva llengua, l’emociona. S’imagina la fruita des dels seus inicis. Penjada en un arbre, amb el vent que li sacseja les fulles i envoltada de les seves companyes. La mà que l’agafa per endur-se-la dins del cabàs i la insondable soledat quan la multitud desconeguda de les companyes l’envolta. Qui sap si aquesta no ha estat una bona fruita de poble i ha estat una bona fruita de ciutat, de químics cultius i màquines industrials?

Totes les cabòries van esvair-se quan Simone agafa el préssec i li venta una queixalada. I la infinita emoció de cruspir-la, la possessió de la saborosa fruita i l’anhel obtingut en aquell petit i immens moment, aquell petit i llarg instant de plaer desorbitat, va rememorar-la a la infantesa. Aquell petit poble, la correguda enmig dels bells arbres, tan esvelts, grans i estàtics i ella tan minúscula i bellugadissa, com la baldufa que jugava a les estones lliures i la cometa que dansava entorn el cel blau i acompanyava els núvols. Corria i corria i corria muntanya endins, entre les plantes, els arbres, els animals salvatges mentre es menja el préssec. Mai s’haurà pogut dir d’un acte tan estàtic i tan actiu i d’un gust tant bo que et fa moure entre les muntanyes.

Simone, s’acaba el préssec i li resta la pela, la part més agradable del menjar, segons ella, que se l’acaba amb el mateix delit que l’ha començat, deixant-lo reposar, de mica en mica, i rememorant allò que ella havia estat temps ençà i que encara és i forma part d’ella. Finalment, Simone enterra la llavor de la fruita dins la terra perquè l’arbre que neixi sigui tan alt i robust com els de la seva infantesa.

Quan Eserata va començar a crèixer era una nena excel·lent, d’una innocència casi inhumana. Tendre i carinyosa, dolça com la mel natural, fresca i espontània. Era molt juganera i imaginativa, s’entretenia amb qualsevol objecte, des d’una caixa de cerilles que la transformava en nau especial o una cadira que es convertia en el tron d’un malvat rei. Dialea estava molt orgullosa de la seva filla però se n’adonà que sempre jugava sola i la portà a la guarderia perquè conegués altres nens i nenes de la seva edat.

Eserata conegué altres nens i nenes, de la seva edat, de més grans i més petits, però els nens en veure una nena amb un llapis al front la van ignorar i aïllar. La consideraven rara. I quan quan els anys la transformaren en adolescent se’n reien d’ella i li tiraven gomes i regles perquè dibuixés línies i gargots. Eserata els escoltà, els féu cas, i amb el cap dibuixà un preciós esborrany que imaginà. Se n’adonà, aleshores, que tot el que podia tenir a la ment ho podia també dibuixar amb el llapis. La mestre, en veure la gran capacitat de la nena, parlà amb Dialea i li recomanà que la portés a classes de dibuix. Així va ser com Eserata començà a ser artista.

Eserata fou adulta i una gran artista del dibuix quan veié que la punta del llapis havia deixat de ser afilada. S’havia esgotat. Ja no podia traçar línies fines i ondulades i els seus dibuixos no eren polits ni ben traçats. Puix que ja tenia diners no es preocupà molt perquè creia que li tornaria a créixer però els mesos passaren i la punta no tornava a ser afilada.

No havia tingut mai un problema tan gran ni tan difícil de solucionar. Deixà el seu art durant molts d’anys i, finalment, perduda en el sentit de la seva existència s’enterrà dins d’una cova a meditar. Fou justament allà quan trobà a Aramià, un jove amb una barbeta de maquineta que l’ajudà a tenir altra vegada la punta afilada.

Entengué Eserata que necessitava a Aramià per crear el seu art i Aramià li encantà la idea d’ajudar a Eserata a transformar l’imaginació sobre el paper.

Araghern del mot aragh que significa amb broholamés ”pensament de vent” era l’atribut principal del vell mag, la capacitat de veure més enllà que tots els altres i predir el futur. El mag prenia atenció a un dels rituals més potents per posar fi a la guerra. De mentalitat neutre, la seva intenció era aturar la guerra i evitar els danys, les morts i les destrosses mitjançant el conjur del Ritus de la Congelació. Predí que la guerra portaria la ruïna, acabaria subjugant als homes d’Aspidh fins al maltractament i esclavatge i convertiria als de Broholam en éssers vanitosos, inhumans i cruels.

Preparava tots els instruments per posar-los en pràctica i quan estava a punt d’alçar la veu per cantar el ritual, una robusta guerrera amb casc i espasa, malferida i d’aparença honesta li saltà per l’esquena i li ferí part de la cintura, amb una sorprenent rapidesa sigil·losa. Possiblement, aquella desconeguda senyora d’uns quaranta anys havia evitat la mort dies ençà, havia entrat per refugiar-se dins del bosc i s’havia mal curat amb venes brutes i fulles, pensà el mag, i per les vestimentes, pertanyia al bàndol d’Aspidh.

El vell mag, ferit de la cintura esquerra, alçà feroçment la veu per cantar un defensiu encanteri i, ensems, la guerrera atacà amb un segon atac, que el mag intentà esquivar però en va ser incapaç i li ferí part del pit. No obstant, les paraules d’Araghern foren cantades i la senyora quedà immediatament immobilitzada, amb la mirada sortida i els ulls de ràbia. Aleshores, Araghern curà les ferides de la dona amb herbes curatives i venes netes i l’expressió d’odi de la guerrera es transformà en compassió i agraïment.

Araghern cantà melòdicament els versos i el so de la veu esdevingué greu i tèrbola i d’allà on s’ubicava el vell en sortí una petita ventada que s’expandia en potència i l’envoltava fins que sortí per la finestra i s’endinsà a l’exterior del bosc. El mag mantenia els ulls tancats, concentrat. Estava i era dins el conjur, ell era el conjur i el conjur era part de la seva energia. Per cada conjur que feia el mag perdia part de la seva vida. Com tots els mags, tenia aquest coneixement i temps feia que es sentia cansat i amb poques energies, però la guerra havia d’acabar i tan sols ell tenia el poder suficient. El vent envoltà cadascun dels éssers que es barallaven al camp i s’anaren congelant. Els guerrers més llunyans que observaven com els seus amics i enemics quedaven paralitzats fins a tenir un contorn de gel, aturaven la seva lluita per fugir cames ajudeu-me i desaparèixer del camp.

El silenci esdevingué. Tots els guerrers es mantenien vius i conscients però immòbils de cos. L’esforç del mag fora tan gran que envellí considerablement, quedà exhaust i s’ajupí al terra per descansar les seves forces. S’imaginava que el conjur seria dificultós i que li prendria molta energia, però es trobava cansat i notava que la vida li prenia fi. La guerra era més gran del que es pensava. Entengué, aleshores, que es pot predir la vida dels altres però és impossible predir la seva pròpia, i si la seva mort portaria anys de pau i benestar, aquella mort era la més digna d’un mag que cap altra. Mirà la dona amablement i li demanà que acabés de posar fi a la guerra. La dona acceptà la decisió del vell mag esmorteït i Araghern reposà el seu cos al llit molt lentament, amb l’ajuda de la dona, tancà els ulls i no els tornà a obrir mai més.

La guerrera, de nom Tarennea, era una bona dona que havia crescut en camps i criat nens, desconeixia l’art de governar fora de la seva casa però tenia esperit de decisió. Qui era ella més que una pobre pagesa per aturar una guerra en nom d’un mag mort? Restà pensant molta estona i, finalment, decidí. Si ella no era més que una humil pagesa es convertiria en una beneïda fetillera, la causant de la pau en contra de la guerra. Tots l’escoltarien en temor. Era una arriscada mentida, tan sols havia de posar-se les vestimentes i comportar-se com una maga poderosa, per després esfumar-se entre la multitud, una vegada la pau governés. Fou d’aquesta forma que Tarennea ajudà al vell mag Araghern i establí la tranquil·litat al país.